Cablejat de plata en lloc de venes, guspires elèctriques en comptes de sang, no estem davant la primera banda de cyborgs, més aviat davant La Plata, un grup que treballa el rock des d’una mirada erosionada per la ferralla que ens envolta. Bons a l’hora d’acostar-se a sentiments en voga com el desànim, el buit o la saturació i fer-ne cançons que sonen a moltes vides que coneixes. Reflexos moderns vinguts de València amb una trajectòria ferma al darrere que els ha portat a molts escenaris de tota la península i, fins i tot, a creuar l’Atlàntic, sempre seguint vinculats a l’autogestió. Tornen anys després de l’últim disc amb “Interzona” (Sonido Muchacho, 2025) un viatge ambigu i emocional per aquelles zones del rock que poques vegades s’exploren i que poden recordar a SALEM, ML Buch o Good Sad Happy Bad.
Acompanyaran a La Plata una altra banda valenciana de nova for nada que es mou pels sinuosos carrerons poligoners del shoegaze, el post-rock i el kraut. Paciència, passes, atenció i llàgrimes als ulls, això és el que produeix la seva música. El caminar que es crea a cada passa és el concepte del seu últim disc, “Vías” (Foehn, 2025), un viatge oníric, volcànic i solemne que els ha portat a festivals com el Deleste, l’Atlantic Fest o el Monkey Week. Transitar l’entorn es pot fer en petita mesura a Lo Submarino, transiteu-lo bé que les cançons de Gazella son un gran acompanyant per fer-ho.