Teatre: A Casa de na Clementina Arderiu
octubre 24 20:00
Hi ha obres que ens expliquen una història i d’altres que ens conviden a redescobrir una vida. A casa na Clementina Arderiu fa totes dues coses: ens acosta a una de les grans poetesses catalanes del segle XX i reivindica una veu que massa sovint ha quedat a l’ombra del seu marit, Carles Riba.
En un terrat de Cadaqués, entre llençols estesos, records i una guitarra, Clementina desgrana una vida plena d’amor, poesia, guerra, exili i resistència. El jove pescador Jep es converteix en el seu confident i, a través d’aquest diàleg, descobrim una dona intel·ligent, vital, irònica i plena de contradiccions, lluny de qualsevol retrat solemne.
La història personal s’entrellaça amb la tragèdia col·lectiva: els bombardejos, la fugida a França, la repressió franquista i la persecució de la llengua catalana. Però l’obra no renuncia a l’humor ni a les petites alegries quotidianes. Perquè la vida, fins i tot en els moments més foscos, no deixa mai de reclamar el seu espai.
I hi ha la poesia, és clar. Els versos de Clementina, dits i cantats, donen ànima a una proposta que ens recorda que la literatura no és cap luxe superflu, sinó una forma de llibertat i de resistència.
Anar al teatre és una bona oportunitat per descobrir la dona que hi ha darrere dels versos i la poeta que mereix ocupar el lloc que li correspon en la nostra memòria cultural. Una obra que ens parla de l’amor, de la història i de la dignitat, i que ens deixa una pregunta: quantes veus encara esperen que algú les faci pujar a l’escenari?
Potser, després de veure-la, entendrem millor que la poesia, com un pi arrelat a la terra, pot resistir els embats del vent i continuar creixent malgrat tot.
Potser, quan sortim del teatre, mirarem d’una altra manera un llençol mogut pel vent, una guitarra que sona a la vora del mar o unes paraules escrites en una llibreta.
I potser entendrem que la poesia no és pas una flor delicada que s’esfulla davant les tempestes, sinó una manera de mantenir-se dempeus quan tot sembla voler arrencar-nos les arrels.
Perquè Clementina em dic, Clementina em deien. I ja és hora que, quan sentim aquest nom, no pensem només en la dona de Carles Riba, sinó en la poeta que va saber convertir la seva pròpia vida en cant.
