Darrere cada aposta hi ha històries de caiguda, culpa i reconstrucció marcades per una addicció

Cada vegada més joves entren al món de les apostes abans dels 18 anys. Segons l’enquesta ESTUDES 2025 del Ministeri de Sanitat, el 13% dels adolescents d’entre 14 i 18 anys han jugat en línia l’últim any i un 20,9% ho han fet presencialment, unes xifres que continuen creixent.

De fet, els experts alerten que les apostes ja no s’associen només a sales recreatives o casinos. Ara entren a casa a través del mòbil, les xarxes socials i les plataformes digitals, convertint el joc en una pràctica normalitzada i silenciosa. El que sovint comença com entreteniment o una aposta puntual pot acabar derivant en deutes, aïllament, ansietat i una dependència que afecta la feina, la salut mental i les relacions personals. Però darrere les dades hi ha persones. Històries que no apareixen a les estadístiques: la primera aposta, la necessitat de recuperar els diners perduts, les mentides a la família, la culpa i el moment en què arriba la pregunta més difícil: “Com he arribat fins aquí?”.

A Canal Reus hem volgut donar veu a tres persones que han passat per aquesta realitat. Tres homes que han superat una addicció al joc i que han explicat a aquest mitjà el seu recorregut personal: des de les primeres apostes fins a la pèrdua total del control, passant per les mentides a la família, les deutes i la reconstrucció d’una vida nova.

L’addicció comença de manera silenciosa. Un dels testimonis recorda que el joc omplia un buit emocional que no trobava a casa. «Jo jugava perquè em faltaven coses emocionals», ha explicat. Tot el sou se n’anava en apostes: cobrava el dia 10 i el dia 25 ja demanava un avançament de nòmina. Un altre testimoni descriu com, després de rebre una herència, va decidir invertir-la en borsa amb la sensació d’haver-se tornat important. «Vivia en dos mons paral·lels», ha dit.

El moment de la ruptura

Els tres homes descriuen un punt de trencament que els va obligar a mirar de cara el problema. En un cas, va ser la parella qui li va plantar la maleta a la porta i li va donar un ultimàtum: o canviava o marxava. En un altre, va ser veure que no tenia ni per menjar. Tots coincideixen que la mentida i l’aïllament eren companyes constants: fugien dels altres per jugar sense interrupcions, mentre mantenien davant el món la façana d’una persona normal.

Les conseqüències van ser devastadores: pèrdua de la llar, dels estalvis, de les propietats familiars i, en algun cas, trencament total amb els pares i els germans. Un d’ells té una filla de vuit anys que els seus avis encara no coneixen.

La recuperació, un procés lent

Els tres homes han trobat suport a Jugadors Anònims. Un d’ells porta 11 anys al grup, amb algun entrebanc en el camí, però amb la convicció que la comunitat l’ha ajudat a sostenir-se. Descriuen la recuperació com un procés gradual que només es pot valorar mirant enrere. «Te n’adones més quan mires enrere i veus com estaves i com ets ara», ha afirmat un dels testimonis.

Han adoptat una màxima per substituir la promesa impossible del «demà deixo de jugar»: «Avui no jugo.» Una frase petita que marca la diferència dia a dia. I tots tres llancen un missatge a qui pugui estar vivint una situació similar: la ludopatia és una malaltia, no una debilitat moral, i demanar ajuda és el primer pas per recuperar la vida que el joc s’havia endut.

El telèfon de contacte de Jugadors Anònims a Reus és 606461883.