Un estudi elaborat pel Consell Europeu de Cens d’Ocells alerta que l’abandonament i la transformació intensiva dels cultius tradicionals amenaça ecosistemes emblemàtics del territori
L’agricultura tradicional viu una crisi que va més enllà de la rendibilitat econòmica. L’abandonament de camps i la transformació dels cultius de secà en explotacions intensives estan accelerant la pèrdua de biodiversitat a les comarques catalanes, especialment al Baix Camp, on cada vegada desapareixen més espècies vinculades al paisatge agrari tradicional.
Segons un estudi del Consell Europeu de Cens d’Ocells, en l’última dècada el 77% de les aus agràries han reduït la seva presència a la conca mediterrània. Espècies que fins fa pocs anys eren habituals als camps catalans, com el botxí, són avui escasses o pràcticament inexistents.
L’abandonament dels camps i els cultius intensius, principals causes
El retrocés de les aus agràries respon principalment a dues dinàmiques. D’una banda, l’abandonament de terres de conreu afavoreix l’expansió de massa forestal i fa desaparèixer els espais oberts que moltes espècies necessiten per alimentar-se i reproduir-se. De l’altra, la substitució dels cultius tradicionals per models intensius elimina elements essencials per a la biodiversitat, com els marges de pedra seca, la vegetació silvestre o els refugis naturals d’insectes i petits animals.
Els olivars tradicionals són un dels exemples més significatius d’aquesta transformació al Baix Camp. Aquests espais actuen com a refugi de biodiversitat i acullen nombroses espècies d’ocells hivernants procedents del nord d’Europa. Xavi Jiménez, president del GEPEC i biòleg, ha afegit que “La majoria d’ocells hivernants que ens venen aquí del nord d’Europa, aquells que necessiten menjar fruits a l’hivern, troben els oliverars tradicionals, perquè és una espècie que dona fruit a l’hivern, on troben menjar”.
En canvi, els olivars intensius redueixen notablement els hàbitats naturals i fan desaparèixer cavitats, marges i altres elements que servien de refugi a aus, rèptils, amfibis i insectes.
Entre les espècies afectades es troba l’àliga cuabarrada o el botxí, aus adaptades als espais agrícoles oberts i especialment vulnerables a la transformació del territori. Moltes d’aquestes espècies nidifiquen directament a terra, fet que les fa especialment sensibles als canvis en l’ús del sòl i en la gestió agrícola.
El canvi climàtic agreuja la situació dels cultius de secà
A aquesta transformació del paisatge s’hi suma l’impacte del canvi climàtic. L’augment sostingut de les temperatures, incendis forestals i la irregularitat de les precipitacions estan afectant de ple els cultius de secà, que durant generacions havien estat adaptats a les condicions climàtiques locals.
Els períodes de sequera són cada vegada més llargs i les pluges arriben fora dels cicles habituals, provocant estrès hídric als arbres. Aquestes condicions redueixen la producció i empitjoren la qualitat dels cultius, un fet que repercuteix directament en la rendibilitat de les explotacions agrícoles.
Mariona Gil, investigadora Ramón y Cajal al Departament de Bioquímica i Biotecnologia de la URV i membre del Grup de Recerca en Enologia Aplicada (ENOLAP) de la mateixa Universitat, ha posat de manifest que “Com les condicions climàtiques estan canviant i els arbres no es poden moure del lloc, d’alguna manera els arbres estan cada cop més estressats: no plou quan hi estaven acostumats que plogués i han d’aguantar períodes de sequera més prolongats. Tot això els pressiona d’una manera que, com diem nosaltres, els arbres tenen estrès: un estrès per dèficit hídric, per falta d’aigua, per excés de temperatura. I això és el que està fent que els cultius, diguem, baixin de rendiment i baixin també en qualitat.”
La disminució dels ingressos dificulta la continuïtat de moltes explotacions familiars i incrementa el risc d’abandonament dels camps, alimentant així un cercle que accelera la degradació del paisatge agrari tradicional.
Un ecosistema clau també per a les persones
La desaparició de biodiversitat no només afecta la fauna i la flora, sinó també l’equilibri dels ecosistemes dels quals depèn l’activitat humana. La pèrdua d’insectes pol·linitzadors, per exemple, pot tenir conseqüències directes sobre la producció agrícola.
Actualment, existeixen mesures de protecció per a determinades espècies i espais naturals, però el paisatge agrari tradicional no disposa d’una protecció específica global. Tot i alguns reconeixements puntuals, com la protecció dels olivers monumentals o la valoració patrimonial de la pedra seca, molts elements característics del mosaic agrícola continuen sense cobertura legal.
Davant aquesta situació, experts i entitats ambientals insisteixen en la necessitat de donar més valor als productes de proximitat i garantir la viabilitat econòmica de la pagesia. Consideren que mantenir els cultius tradicionals és essencial no només per preservar el paisatge, sinó també per protegir les espècies que depenen d’aquests ecosistemes.
